|
El feminisme com a Revolució del pensament
[en 3w.ara.cat, publicado el domingo
anterior al 8-M: Dia internacional de
les dones, 2018]
Si la història de la filosofia i de la ciència, així com la de l’art i la
literatura, tal com ens era narrada, no incloïa pràcticament cap dona (tot i
que sempre han estat presents en aquests àmbits), al segle XX han sigut
nombroses les que han destacat per aportacions a tota mena de camps del saber
i la creació. Les “epistemologies feministes” (enteses com a noves maneres de
conèixer el món) han contribuït decisivament a canviar la realitat, així com
la manera de percebre-la i explicar-la, sovint posant en dubte allò que
semblava natural i immutable.
Se m’ha proposat l’exercici de triar una desena de pensadores feministes
d’entre les més influents avui dia al nostre entorn; dones que plantegen
noves maneres de pensar el món, nous paradigmes, canvis radicals a la base
dels problemes i no només reformes d’un sistema que sembla que s’està
esgotant. Aquesta tria comporta l’assumpció de la subjectivitat de qui la fa,
ja que és impossible que sigui representativa de tota la riquesa del
pensament feminista. I també implica un parany: què entenem per influència,
ja que està condicionada per la llengua i la geografia.
Propostes fins i tot enfrontades
Així, de les nou persones triades (vuit dones i un home), la gran majoria
són estatunidenques o europees, i escriuen en anglès o en francès. Tot i el
forçós efecte d’homogeneïtzació que comporta aquesta reducció, totes les veus
esmentades reflecteixen propostes teòriques i polítiques diferents, i fins i
tot oposades. Aquesta diversitat mostra que el feminisme teòric ja no pot
dir-se en singular, sinó sempre en plural, i que els seus interessos són
múltiples i variats, coincideixen i es creuen, alimentant-se mútuament, amb
altres formes de pensar i de combatre les desigualtats i allò que les causa,
al mateix temps que en són l’efecte: el sexisme, el racisme, l’especisme,
l’homofòbia i la transfòbia, el menyspreu i la falsa compassió cap a les
persones pobres, discapacitades o, simplement, estrangeres. Aquestes
desigualtats afecten tant homes com dones, tot i que sovint de manera
diferent; cal, doncs, reconèixer també que el feminisme no és una “qüestió de
dones” sinó que afecta tothom, especialment les persones que desitgen
contribuir a canviar el món. Tant incompatible amb el feminisme és
acomodar-se a l’estat del món com no tenir esperança per canviar-lo.
Ser dona no és natural
Judith Butler
És de sentit comú creure que ser dona o ser home és la cosa més natural
del món, ja que respon a la biologia o a la genètica: naixem nen o nena, i
això ens condueix, d’adults, a ser un home o ser una dona, és a dir, de
gènere masculí o de gènere femení. Però Judith Butler (1956) ens mostra que
el gènere és un procés que no s’acaba mai: cal una actuació constant al llarg
de la vida per adaptar-se (o separar-se) dels models de feminitat i
masculinitat imperants, que funcionen com a normes socials. És només gràcies
a la repetició de gestos, actituds i reaccions, i a l’adhesió a aparences
físiques i a determinats valors, que encaixem en un patró o en l’altre, en un
esforç constant que pot ser conscient o, més sovint, inconscient. D’aquí ve
la noció, potser la més coneguda de l’obra de Butler, de “performativitat”
del gènere: com al teatre, el gènere “s’actua” ( perform en
anglès); no és una identitat fixa que ens ha estat donada.
Aquesta idea sembla donar una gran llibertat als individus que no es
conformen amb les restriccions que imposa cadascun dels dos models, però
Butler insisteix sobretot en les vides “invivibles” d’aquelles persones que
no encaixen en la norma, per motius de sexe, d’orientació sexual o de raça,
entre d’altres, unes vides tan precàries que ni tan sols
mereixen ser plorades, com per exemple les dels primers malalts de la sida
als anys vuitanta, o les víctimes de les guerres antiterroristes.
Davant d’aquestes profundes desigualtats, Butler preconitza una “política de
les aliances” que mobilitza tant les idees com els cossos.
Les dones també riuen
Hélène Cixous
Aquesta escriptora francesa nascuda a Algèria el 1937 ha fet una
contribució molt personal als feminismes, ja que s’expressa en una llengua
literària i no en el discurs filosòfic habitual. Els seus primers escrits
dels anys setanta són manifestos poètics, però no per això menys eficaços i
que, lluny de qualsevol victimisme (per això, en Cixous les dones riuen i no
només ploren), afirmen amb força el poder creador de les dones en tots els
àmbits: l’art, l’escriptura, el pensament, però també la política, en el
sentit d’imaginar altres maneres de conviure amb les diferències.
Cixous no advoca, doncs, només per la igualtat (en el sentit que tots els
éssers humans s’assemblen de manera essencial) sinó més aviat per la
diferència, però no només la que suposadament existeix entre dones i homes,
sinó per tot tipus de diferències que hi ha entre els éssers que poblen la
Terra. Ara bé, ens adverteix que respectar les diferències comença per
admetre que també són dins nostre, que no posseïm una identitat coherent,
sinó que tothom està travessat per contradiccions i paradoxes, que la nostra
identitat és un conjunt que comprèn múltiples combinacions de dona i home,
però també, de vegades, de gat o d’ocell...
La ciència no diu la “veritat”
Donna J. Haraway
Tractant-se d’una biòloga, la crítica de la ciència que fa aquesta
pensadora adquireix encara més pes. Durant la seva recerca inicial com a
primatòloga, Donna J. Haraway (1944) va adonar-se que el discurs científic,
especialment en ciències de la vida, no es limita a descobrir allò
que la naturalesa amaga, sinó que basteix una imatge del que és natural mitjançant
una interpretació forçosament esbiaixada de les dades empíriques. La
subjectivitat del científic (o de la científica) intervé no només en la
interpretació sinó també en la col·lecta de les dades; l’objectivitat neutra
no existeix ni tan sols en el món de la ciència.
Per això hem de parlar sempre de “sabers situats”, una contribució
fonamental que l’epistemologia feminista ha fet a la ciència. Haraway s’ha
interessat molt també per qüestionar les fronteres que fins fa poc crèiem ben
estables entre els éssers humans i les màquines, d’una banda, i les persones
i els animals, de l’altra. Avui dia, la intel·ligència artificial, les noves
tecnologies aplicades a les pròtesis, però també les manipulacions genètiques
que permeten cada cop més els trasplantaments d’òrgans animals a cossos
humans, confirmen el que Haraway ja va dir a finals dels anys vuitanta en el
seu cèlebre Manifest cyborg : “Tots som quimeres”, híbrids
d’elements humans, no humans i artificials.
La lesbiana no és una dona
Monique Wittig
En vista de les discriminacions i violències que les lesbianes han patit
i encara pateixen en nombroses societats actuals, sembla natural defensar que
una lesbiana (definida com una dona que desitja i estima altres dones i no
homes) és una dona com qualsevol altra. Monique Wittig (1935-2003), però, una
de les més grans inspiradores dels feminismes lesbians, va causar un xoc a
l’audiència d’una conferència que donava a principis dels vuitanta quan la va
concloure dient: “Les lesbianes no són dones”.
Wittig observa que l’heterosexualitat significa molt més que una
orientació sexual entre altres possibles, ja que és a la base de tot tipus de
relacions socials, i no només sexuals, entre homes i dones, així com dels
discursos científics i teòrics. Les dones sempre han estat definides en
relació amb el seu oposat, els homes. A més, l’escriptora d’origen francès
assenyala que només són considerats diferents els éssers inferiors :
un home mai no és diferent, és sempre la dona qui assumeix aquesta
diferència estigmatizant.
És per això que Wittig defineix la lesbiana com aquella dona que se
sostreu d’aquest motlle estructural, i que per tant no entra en aquest joc
binari. Això no vol dir, però, que l’escriptora limiti el lesbianisme a una
posició política de la qual el cos i el desig quedarien exclosos, ans al
contrari: la seva obra literària canta de manera poètica i alhora molt
explícita els cossos i els amors entre dones.
Visca la diferència!
Luce Irigaray
Aquesta pensadora nascuda a Bèlgica l’any 1930 estaria d’acord amb
Monique Wittig que la diferència ha estat sempre carregada
d’un valor inferioritzant. L’element diferent és sempre
inferior al model, com una mala còpia de l’original. La seva estratègia és,
però, ben diferent i fins i tot oposada a la de Wittig: Irigaray pensa que
cal revalorar la “diferència sexual”. Per aconseguir-ho, rellegeix la
filosofia clàssica fins a arribar a la psicoanàlisi, a fi de mostrar que la
immensa majoria de pensadors al llarg de la història han silenciat la
feminitat, i amb ella tota una sèrie de percepcions i valors que són propis
de les dones i que, per això, s’han considerat inferiors als “masculins”.
El “pensament de la diferència sexual” inspirat, entre d’altres, en Irigaray,
sosté que cal revelar i, alhora, reforçar una “genealogia femenina” basada en
el que la italiana Luisa Muraro (1940) anomena “l’ordre simbòlic de la mare”.
Aquesta versió del feminisme proposa, així, una “política de les dones”, una
nova manera de relacionar-se entre dones i entre persones que no està basada
en la dominació del més fort sobre el més feble, sinó que comprèn relacions
més complexes i asimètriques que la d’igualtat.
La mare terra
Vandana Shiva
Un dels valors que més sovint s’ha atribuït a la feminitat és la seva
profunda connexió amb la naturalesa; aquesta connexió s’ha explicat a través
de la maternitat: les dones són mares i, per tant, estan més a prop de la
“mare terra” en la seva funció nodridora i reproductora de vida. Això ha
servit, naturalment, per apartar les dones, tant si eren mares com si no, de
l’espai públic i d’àmbits com la feina remunerada, el geni artístic o
filosòfic, o del món de la ciència, per exemple.
En un planeta que sembla apropar-se de manera inexorable a la catàstrofe
mediambiental, però, algunes ecofeministes com la filòsofa i física Vandana
Shiva (1952), que va néixer i viu a l’Índia, propugnen una manera femenina i
feminista de viure a la Terra i de la terra sense esgotar-ne els recursos.
Sabem que això hauria de passar per un consum molt més moderat d’aigua (Shiva
és una activista pel dret de tothom a l’aigua i contra el malbaratament
d’aquest bé imprescindible) i de productes d’origen animal.
Algunes ecofeministes com l’estatunidenca Carol Adams (1951) porten més
lluny aquesta idea, tot lligant la dieta carnívora amb valors relacionats amb
la virilitat o la masculinitat. Així, Adams relaciona el “tractament ètic”
que segons ella mereixen els animals amb el feminisme, tot denunciant la
diferència essencial que solem establir entre la vida dels animals humans i
la vida (i, sobretot, la mort) dels altres animals.
Feministes de tots colors
Bell Hooks
La desigualtat per motius de gènere no pot pensar-se de manera abstracta
i desconnectada d’altres desigualtats: les dones que volen ser “iguals que
els homes”, en el sentit de tenir les mateixes oportunitats i avantatges,
obliden que no tots els homes hi tenen el mateix accés. Ells també pateixen
profundes desigualtats degudes a la seva pertinença a una classe social, a
una raça (tot i que l’antropologia i la genètica actuals
desmenteixin la seva existència, la raça encara perviu com a
categoria discriminatòria), a una comunitat cultural o, senzillament, a
estils de vida fora de les normes.
L’obra de Bell Hooks (nascuda el 1952, descendent d’esclaus
afroamericans), que escriu sempre el seu nom en minúscules, caracteritza molt
bé com s’intersequen tots aquests factors. Però Hooks no es limita a
denunciar la “interseccionalitat” dels factors de dominació, sinó que
insisteix en les aportacions positives d’individus i grups usualment
considerats exteriors al feminisme, com per exemple les dones del Tercer Món,
que solem veure únicament com a víctimes del sexisme i de la pobresa; les
persones anomenades indígenes, que sovint encara transmeten un
llegat cultural que tendim a menysprear, i també els homes en general, sense
els quals, creu Hooks, cap transformació seria possible. Al nostre país, les
feministes gitanes són un exemple d’aquesta vitalitat i varietat del
pensament i dels moviments feministes “descolonials”.
Islam i feminisme són compatibles
Fatima Mernissi
El menyspreu occidental cap a altres cultures d’arrels no
judeocristianes, així com la necessitat de trobar un culpable de tots els
mals (que des de la caiguda de les Torres Bessones l’any 2001 és, sens dubte,
el terrorisme islàmic), fa que la majoria consideri que l’islam és una
religió misògina, a més de violenta, i que, per tant, ser musulmana i
feminista és incompatible.
La marroquina Fatima Mernissi (1940-2015) sosté que l’Alcorà no és la
font de la desigualtat entre homes i dones que també existeix en la cultura
musulmana, sinó que més aviat intenta pal·liar-la. Però, amb un humor molt
agut, desmunta altres prejudicis i imatges que Occident ha fabricat de les
dones orientals, com per exemple la de l’harem. L’harem com a
espai tancat on viuen bellíssimes odalisques mig nues que només esperen que
el sultà les visiti és una fantasia d’homes occidentals. En canvi, Mernissi
parla de “l’harem de la talla 38”, que subjecta la gran majoria de dones
occidentals (i també els homes, però amb menys intensitat) a uns patrons
físics que corresponen a poquíssimes persones reals. Aquesta cursa de la
seducció física en què tantes dones se senten obligades a participar les
desvia molt més que el vel, segons Mernissi, d’altres fites.
Ni homes ni dones sinó tot el contrari
Paul B. Preciado
Aquest filòsof nascut a Burgos l’any 1970 coincideix amb Mernissi a
subratllar, utilitzant altres termes, que el poder sotmet els cossos a una
“disciplina” estricta, no només imposant-los una talla, sinó una sèrie de
formes, de capacitats i de funcions. Això s’aconsegueix a través d’una gran
varietat de discursos que ens condicionen, des del discurs mèdic i científic
fins al de la moda o el publicitari.
Preciado porta a l’extrem la desnaturalització del sexe i del gènere,
obrint el ventall de possibilitats més enllà de la parella dona-home,
femení-masculí i homosexual-heterosexual. Ja no es tracta, com als anys
seixanta o setanta, d’alliberar el cos i la sexualitat, sinó de
problematitzar les identitats individuals i col·lectives que es desprenen del
cos i la sexualitat, tot valorant com a possibilitats enriquidores i
antinormatives allò que havia quedat tradicionalment relegat als marges o a
l’exterior, tot allò estrany, torçat, el que es coneix amb el terme
anglès queer.
|
El feminismo como
Revolución del pensamiento
Si la historia de la
filosofía y de la ciencia, así como la del arte y la literatura, tal como nos
era narrada, no incluía prácticamente ninguna mujer (a pesar que siempre han
estado presentes en estos ámbitos), en el siglo XX han sido numerosas las que
han destacado por sus aportaciones en todo tipo de campos del saber y la
creación. Las “epistemologías feministas” (entendidas como nuevas maneras de
conocer el mundo) han contribuido decisivamente a cambiar la realidad, así
como la manera de percibirla y explicarla, a menudo poniendo en duda aquello
que parecía natural e inmutable. Se
me ha propuesto el ejercicio de elegir una decena de pensadoras feministas
entre las más influyentes hoy día en nuestro entorno; mujeres que plantean
nuevas maneras de pensar el mundo, nuevos paradigmas, cambios radicales en la
base de los problemas y no sólo reformas de un sistema que parece que se está
agotando. Esta selección conlleva la asunción de la subjetividad de quien la
hace, ya que es imposible que sea representativa de toda la riqueza del
pensamiento feminista. Y también implica una trampa: qué entendemos por
influencia, ya que está condicionada por la lengua y la geografía.
Propuestas
incluso enfrentadas
Así, de las nueve
personas elegidas (ocho mujeres y un hombre), la gran mayoría son
estadounidenses o europeas, y escriben en inglés o en francés. Pese al
forzoso efecto de homogenización que conlleva esta reducción, todas las voces
mencionadas reflejan propuestas teóricas y políticas diferentes, e incluso
opuestas. Esta diversidad muestra que el feminismo teórico ya no puede
decirse en singular, sino siempre en plural, y que sus intereses son
múltiples y variados, coinciden y se cruzan, alimentándose mutuamente con
otras formas de pensar y de combatir las desigualdades y aquello que las
causa, al mismo tiempo que son su efecto: el sexismo, el racismo, el
especismo, la homofobia y la transfobia, el menosprecio y la falsa compasión
hacia las personas pobres, discapacitadas o, simplemente, extranjeras. Estas
desigualdades afectan tanto a hombres como a mujeres, aunque a menudo de
manera diferente; es preciso, entonces, reconocer también que el feminismo no
es una “cuestión de mujeres” sino que afecta a todos, especialmente a las
personas que desean contribuir a cambiar el mundo. Tan incompatible con el
feminismo es acomodarse al estado del mundo como no tener esperanza de
cambiarlo.
Ser
mujer no es natural
Judith
Butler
Es de sentido común
creer que ser mujer o ser hombre es la cosa más natural del mundo, ya que responde
a la biología o a la genética: nacemos niño o niña, y esto nos conduce, de
adultos, a ser un hombre o ser una mujer, es decir, de género masculino o de
género femenino. Sin embargo, Judith Butler (1956) nos muestra que el género
es un proceso que nunca termina: hace falta una actuación constante a lo
largo de la vida para adaptarse (o separarse) de los modelos de feminidad y
masculinidad imperantes, que funcionan como normas sociales. Es sólo gracias
a la repetición de gestos, actitudes y reacciones, y a la adhesión a
apariencias físicas y determinados valores, que encajamos en un patrón o en
otro, en un esfuerzo constante que puede ser consciente o, más a menudo,
inconsciente. De aquí viene la noción, tal vez la más conocida de la obra de
Butler, de “performatividad” del género: como en el teatro, el género “se
actúa” (perform en inglés); no es
una identidad fija que nos ha sido dada.
Esta idea parece dar una
gran libertad a los individuos que no se conforman con las restricciones que
impone cada uno de los modelos, pero Butler insiste sobre todo en las vidas
“invivibles” de aquellas personas que no encajan en la norma, por motivos de
sexo, orientación sexual o raza, entre otros, unas vidas tan precarias que ni siquiera merecen ser
lloradas, como por ejemplo las de los primeros enfermos de sida en los años
ochenta, o las víctimas de las guerras antiterroristas.
Ante estas profundas desigualdades, Butler preconiza una “política de las
alianzas” que moviliza tanto las ideas como los cuerpos.
Las mujeres también ríen
Hélène Cixous
Esta escritora francesa
nacida en Argelia en 1937 ha hecho una contribución muy personal a los
feminismos, ya que se expresa en una lengua literaria y no en el discurso
filosófico habitual. Sus primeros escritos de los años setenta son
manifiestos poéticos, pero no por ello menos eficaces y que, lejos de
cualquier victimismo (por eso, en Cixous las mujeres ríen y no sólo lloran),
afirman con fuerza el poder creador de las mujeres en todos los ámbitos: el
arte, la escritura, el pensamiento, pero también la política, en el sentido
de imaginar otras maneras de convivir con las diferencias.
Cixous no aboga, por
tanto, sólo por la igualdad (en el sentido de que todos los seres humanos se
reúnen de manera esencial) sino más bien por la diferencia, pero no sólo la
que supuestamente existe entre mujeres y hombres, sino por toda suerte de
diferencias que hay entre los seres que pueblan la Tierra. Ahora bien, nos
advierte que respetar las diferencias comienza por admitir que también están
dentro de nosotros, que no poseemos una identidad coherente, sino que toda
persona está atravesada por contradicciones y paradojas, que nuestra
identidad es un conjunto que comprende múltiples combinaciones de mujer y
hombre, pero también, a veces, de gato o de pájaro…
La ciencia no dice la “verdad”
Donna J. Haraway
Tratándose de una bióloga, la crítica de la ciencia que hace esta
pensadora adquiere todavía más peso. Durante su investigación inicial como
primatóloga, Donna J. Haraway (1944) se dio cuenta que el discurso
científico, especialmente en ciencias de la vida, no se limita a descubrir aquello que la naturaleza
oculta, sino que construye una imagen de lo que es natural mediante una interpretación forzosamente sesgada de los
datos empíricos. La subjetividad del científico (o de la científica)
interviene no sólo en la interpretación sino también en la recogida de datos;
la objetividad neutra no existe ni siquiera en el mundo de la ciencia.
Por esto tenemos que hablar siempre de “saberes situados”, una
contribución fundamental que la epistemología feminista ha hecho a la
ciencia. Haraway también se ha interesado mucho por cuestionar las fronteras
que hasta hace poco creíamos bien estables entre los seres humanos y las
máquinas, por una parte, y las personas y los animales, por otra. Hoy día, la
inteligencia artificial, las nuevas tecnologías aplicadas a las prótesis,
pero también las manipulaciones genéticas que permiten cada vez más
trasplantes de órganos animales a cuerpos humanos, confirman lo que Haraway
ya dijo a finales de los años ochenta en su célebre Manifiesto cyborg: “Todos somos quimeras”, híbridos de elementos
humanos, no humanos y artificiales.
La lesbiana no es una mujer
Monique Wittig
En vista de las
discriminaciones y violencias que las lesbianas han sufrido y aún sufren en
numerosas sociedades actuales, parece natural defender que una lesbiana
(definida como una mujer que desea y ama a otras mujeres y no a hombres) es
una mujer como cualquier otra. No obstante, Monique Wittig (1935-2003), una
de las más grandes inspiradoras de los feminismos lesbianos, causó un shock
en la audiencia de una conferencia que dio a principios de los ochenta cuando
la terminó diciendo: “Las lesbianas no son mujeres.”
Wittig observa
que la heterosexualidad significa mucho más que una orientación sexual entre
otras posibles, ya que está a la base de todo tipo de relaciones sociales, y
no sólo sexuales, entre hombres y mujeres, así como de los discursos científicos
y teóricos. Las mujeres siempre han sido definidas en relación con su
opuesto, los hombres. Además, la escritora de origen francés señala que sólo
son considerados diferentes los seres inferiores:
un hombre no es diferente, siempre
es la mujer quien asume esta diferencia estigmatizante.
Es por esto que
Wittig define a la lesbiana como aquella mujer que se sustrae de este molde
estructural, y que por tanto no entra en este juego binario. Esto no quiere
decir, sin embargo, que la escritora limite el lesbianismo a una posición
política de la cual el cuerpo y el deseo quedarían excluidos, al contrario:
su obra literaria canta de manera poética y a la vez muy explícita los
cuerpos y los amores entre mujeres.
¡Viva la diferencia!
Luce Irigaray
Esta pensadora
nacida en Bélgica el año 1930 estaría de acuerdo con Monique Wittig en que la
diferencia siempre ha estado
cargada de un valor inferiorizante. El elemento diferente es siempre inferior al modelo, como una mala copia del
original. Su estrategia es, sin embargo, bien diferente e incluso opuesta a
la de Wittig: Irigaray piensa que hay que revalorar la “diferencia sexual”.
Para conseguirlo, relee la filosofía clásica hasta llegar al psicoanálisis, a
fin de mostrar que la inmensa mayoría de pensadores a lo largo de la historia
han silenciado la feminidad, y con ella toda una serie de percepciones y
valores que son propios de las mujeres y que, por ello, se han considerado
inferiores a los “masculinos”.
El “pensamiento
de la diferencia sexual” inspirado, entre otras, en Irigaray, sostiene que es
preciso revelar y, a la vez, reforzar una “genealogía femenina” basada en lo
que la italiana Luisa Muraro (1940) llama “el orden simbólico de la madre”.
Esta versión del feminismo propone, así, una “política de las mujeres”, una
nueva manera de relacionarse entre mujeres y entre personas que no está
basada en la dominación del más fuerte sobre el más débil, sino que comprende
relaciones más complejas y asimétricas que la de igualdad.
La madre tierra
Vandana Shiva
Uno de los
valores que más a menudo se ha atribuido a la feminidad es su profunda
conexión con la naturaleza; esta conexión se ha explicado a través de la
maternidad: las mujeres son madres y, por tanto, están más cerca de la “madre
tierra” en su función nutricia y reproductora de vida. Esto ha servido,
naturalmente, para apartar a las mujeres, tanto si eran madres como si no,
del espacio público y de ámbitos como el trabajo remunerado, el genio
artístico o filosófico, o del mundo de la ciencia, por ejemplo.
Sin embargo, en
un planeta que parece acercarse de manera inexorable a la castástrofe
medioambiental, algunas ecofeministas como la filósofa y física Vandana Shiva
(1952), que nació y vive en la India, propugnan una manera femenina y
feminista de vivir en la Tierra y de la tierra sin agotar sus recursos.
Sabemos que esto tendría que pasar por un consumo mucho más moderado del agua
(Shiva es una activista por el derecho de todos al agua y contra el
despilfarro de este bien imprescindible) y de productos de origen animal.
Algunas
ecofeministas como la estadounidense Carol Adams (1951) llevan más lejos esta
idea, ligando la dieta carnívora con valores relacionados con la virilidad o
la masculinidad. Así, Adams relaciona el “tratamiento ético” que según ella
merecen los animales con el feminismo, denunciando la diferencia esencial que
solemos establecer entre la vida de los animales humanos y la vida (y, sobre
todo, la muerte) de los otros animales.
Feministas de todos los colores
Bell Hooks
La desigualdad por
motivos de género no puede pensarse de manera abstracta y desconectada de
otras desigualdades: las mujeres que quieren ser “iguales que los hombres”,
en el sentido de tener las mismas oportunidades y ventajas, olvidan que no
todos los hombres tienen el mismo acceso. Ellos también sufren profundas
desigualdades debidas a su pertenencia a una clase social, a una raza (pese a que la antropología y la
genética actuales desmienten su existencia, la raza aún pervive como categoría discriminatoria), a una comunidad
cultural o, secillamente, a estilos de vida fuera de las normas.
La obra de Bell
Hooks (nacida en 1952, descendiente de esclavos afroamericanos), que escribe
siempre su nombre en minúsculas, caracteriza muy bien cómo se intersecan
todos estos factores. Pero Hooks no se limita a denunciar la
“interseccionalidad” de los factores de dominación, sino que insiste en las
aportaciones positivas de individuos y grupos usualmente considerados
exteriores al feminismo, como por ejemplo las mujeres del Tercer Mundo, que
solemos ver únicamente como víctimas del sexismo y de la pobreza; las
personas llamadas indígenas, que a
menudo aún transmiten un legado cultural que tendemos a menospreciar, y
también los hombres en general, sin los cuales, cree Hooks, ninguna transformación
sería posible. En nuestro país, las feministas gitanas son un ejemplo de esta
vitalidad y variedad del pensamiento y de los movimientos feministas
“descoloniales”.
Islam y feminismo son compatibles
Fátima Mernissi
El menosprecio
occidental hacia otras culturas de raíces no judeocristianas, así como la
necesidad de encontrar un culpable de todos los males (que desde la caída de
las Torres Gemelas el año 2001 es, sin duda, el terrorismo islámico), hace
que la mayoría considere que el islam es una religión misógina, además de
violenta, y que, por tanto, ser musulmana y feminista es incompatible.
La marroquina Fátima
Mernissi (1940-2015) sostiene que el Corán no es la fuente de la desigualdad
entre hombres y mujeres que también existe en la cultura musulmana, sino que
más bien intenta paliarla. Sin embargo, con un humor muy agudo, desmonta
otros prejuicios e imágenes que Occidente ha fabricado de las mujeres orientales, como por ejemplo la del
harem. El harem como espacio cerrado donde viven bellísimas odaliscas medio
desnudas que sólo esperan que el sultán las visite es una fantasía de hombres
occidentales. En cambio, Mernissi habla del “harem de la talla 38”, que
sujeta a la gran mayoría de mujeres occidentales (y también a los hombres,
pero con menor intensidad) a unos patrones físicos que corresponden a
poquísimas personas reales. Esta carrera de la seducción física en que tantas
mujeres se sienten obligadas a participar las desvía mucho más que el velo,
según Mernissi, de otras metas.
Ni hombres ni mujeres sino todo lo
contrario
Paul B. Preciado
Este filósofo
nacido en Burgos el año 1970 coincide con Mernissi en subrayar, utilizando
otros términos, que el poder somete los cuerpos a una “disciplina” estricta,
no sólo imponiéndoles una talla, sino una serie de formas, de capacidades y
de funciones. Esto se consigue a través de una gran variedad de discursos que
nos condicionan, desde el discurso médico y científico hasta el de la moda o
el publicitario.
Preciado lleva al
extremo la desnaturalización del sexo y del género, abriendo el abanico de
posibilidades más allá de la pareja mujer-hombre, femenino-masculino y
homosexual-heterosexual. Ya no se trata, como en los años sesenta o setenta,
de liberar el cuerpo y la sexualidad, sino de problematizar las identidades
individuales y colectivas que se desprenden del cuerpo y la sexualidad,
valorando como posibilidades enriquecedoras y antinormativas aquello que
había quedado tradicionalmente relegado a los márgenes o al exterior, todo lo
extraño, torcido, lo que se conoce con el término inglés queer.
|
domingo, 4 de marzo de 2018
un recorrido por nueve feminismos, escrito por Marta Segarra
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
ALBRICIA Y ALBEDRÍO La aventura de la consciencia en Elsa Morante, poeta A la memoria incalculable de cada niño muerto en las guerra...
-
‘No convicto sino convencido’. O al convexo roedor: ‘no con vencidos sino con victorias’. Un eslogan es otro eslogan es otro eslogan. Un búm...
-
ALBRICIA Y ALBEDRÍO La aventura de la consciencia en Elsa Morante, poeta A la memoria incalculable de cada niño muerto en las guerra...