domingo, 4 de marzo de 2018

un recorrido por nueve feminismos, escrito por Marta Segarra

El feminisme com a Revolució del pensament


[en 3w.ara.cat, publicado el domingo anterior al 8-M: Dia internacional de les dones, 2018]

Si la història de la filosofia i de la ciència, així com la de l’art i la literatura, tal com ens era narrada, no incloïa pràcticament cap dona (tot i que sempre han estat presents en aquests àmbits), al segle XX han sigut nombroses les que han destacat per aportacions a tota mena de camps del saber i la creació. Les “epistemologies feministes” (enteses com a noves maneres de conèixer el món) han contribuït decisivament a canviar la realitat, així com la manera de percebre-la i explicar-la, sovint posant en dubte allò que semblava natural i immutable.
Se m’ha proposat l’exercici de triar una desena de pensadores feministes d’entre les més influents avui dia al nostre entorn; dones que plantegen noves maneres de pensar el món, nous paradigmes, canvis radicals a la base dels problemes i no només reformes d’un sistema que sembla que s’està esgotant. Aquesta tria comporta l’assumpció de la subjectivitat de qui la fa, ja que és impossible que sigui representativa de tota la riquesa del pensament feminista. I també implica un parany: què entenem per influència, ja que està condicionada per la llengua i la geografia.



Propostes fins i tot enfrontades

Així, de les nou persones triades (vuit dones i un home), la gran majoria són estatunidenques o europees, i escriuen en anglès o en francès. Tot i el forçós efecte d’homogeneïtzació que comporta aquesta reducció, totes les veus esmentades reflecteixen propostes teòriques i polítiques diferents, i fins i tot oposades. Aquesta diversitat mostra que el feminisme teòric ja no pot dir-se en singular, sinó sempre en plural, i que els seus interessos són múltiples i variats, coincideixen i es creuen, alimentant-se mútuament, amb altres formes de pensar i de combatre les desigualtats i allò que les causa, al mateix temps que en són l’efecte: el sexisme, el racisme, l’especisme, l’homofòbia i la transfòbia, el menyspreu i la falsa compassió cap a les persones pobres, discapacitades o, simplement, estrangeres. Aquestes desigualtats afecten tant homes com dones, tot i que sovint de manera diferent; cal, doncs, reconèixer també que el feminisme no és una “qüestió de dones” sinó que afecta tothom, especialment les persones que desitgen contribuir a canviar el món. Tant incompatible amb el feminisme és acomodar-se a l’estat del món com no tenir esperança per canviar-lo.


Ser dona no és natural
Judith Butler

És de sentit comú creure que ser dona o ser home és la cosa més natural del món, ja que respon a la biologia o a la genètica: naixem nen o nena, i això ens condueix, d’adults, a ser un home o ser una dona, és a dir, de gènere masculí o de gènere femení. Però Judith Butler (1956) ens mostra que el gènere és un procés que no s’acaba mai: cal una actuació constant al llarg de la vida per adaptar-se (o separar-se) dels models de feminitat i masculinitat imperants, que funcionen com a normes socials. És només gràcies a la repetició de gestos, actituds i reaccions, i a l’adhesió a aparences físiques i a determinats valors, que encaixem en un patró o en l’altre, en un esforç constant que pot ser conscient o, més sovint, inconscient. D’aquí ve la noció, potser la més coneguda de l’obra de Butler, de “performativitat” del gènere: com al teatre, el gènere “s’actua” ( perform en anglès); no és una identitat fixa que ens ha estat donada.

Aquesta idea sembla donar una gran llibertat als individus que no es conformen amb les restriccions que imposa cadascun dels dos models, però Butler insisteix sobretot en les vides “invivibles” d’aquelles persones que no encaixen en la norma, per motius de sexe, d’orientació sexual o de raça, entre d’altres, unes vides tan precàries que ni tan sols mereixen ser plorades, com per exemple les dels primers malalts de la sida als anys vuitanta, o les víctimes de les guerres antiterroristes. Davant d’aquestes profundes desigualtats, Butler preconitza una “política de les aliances” que mobilitza tant les idees com els cossos.





Les dones també riuen
Hélène Cixous

Aquesta escriptora francesa nascuda a Algèria el 1937 ha fet una contribució molt personal als feminismes, ja que s’expressa en una llengua literària i no en el discurs filosòfic habitual. Els seus primers escrits dels anys setanta són manifestos poètics, però no per això menys eficaços i que, lluny de qualsevol victimisme (per això, en Cixous les dones riuen i no només ploren), afirmen amb força el poder creador de les dones en tots els àmbits: l’art, l’escriptura, el pensament, però també la política, en el sentit d’imaginar altres maneres de conviure amb les diferències.

Cixous no advoca, doncs, només per la igualtat (en el sentit que tots els éssers humans s’assemblen de manera essencial) sinó més aviat per la diferència, però no només la que suposadament existeix entre dones i homes, sinó per tot tipus de diferències que hi ha entre els éssers que poblen la Terra. Ara bé, ens adverteix que respectar les diferències comença per admetre que també són dins nostre, que no posseïm una identitat coherent, sinó que tothom està travessat per contradiccions i paradoxes, que la nostra identitat és un conjunt que comprèn múltiples combinacions de dona i home, però també, de vegades, de gat o d’ocell...


La ciència no diu la “veritat”
Donna J. Haraway

Tractant-se d’una biòloga, la crítica de la ciència que fa aquesta pensadora adquireix encara més pes. Durant la seva recerca inicial com a primatòloga, Donna J. Haraway (1944) va adonar-se que el discurs científic, especialment en ciències de la vida, no es limita a descobrir allò que la naturalesa amaga, sinó que basteix una imatge del que és natural mitjançant una interpretació forçosament esbiaixada de les dades empíriques. La subjectivitat del científic (o de la científica) intervé no només en la interpretació sinó també en la col·lecta de les dades; l’objectivitat neutra no existeix ni tan sols en el món de la ciència.

Per això hem de parlar sempre de “sabers situats”, una contribució fonamental que l’epistemologia feminista ha fet a la ciència. Haraway s’ha interessat molt també per qüestionar les fronteres que fins fa poc crèiem ben estables entre els éssers humans i les màquines, d’una banda, i les persones i els animals, de l’altra. Avui dia, la intel·ligència artificial, les noves tecnologies aplicades a les pròtesis, però també les manipulacions genètiques que permeten cada cop més els trasplantaments d’òrgans animals a cossos humans, confirmen el que Haraway ja va dir a finals dels anys vuitanta en el seu cèlebre Manifest cyborg : “Tots som quimeres”, híbrids d’elements humans, no humans i artificials.



La lesbiana no és una dona
Monique Wittig

En vista de les discriminacions i violències que les lesbianes han patit i encara pateixen en nombroses societats actuals, sembla natural defensar que una lesbiana (definida com una dona que desitja i estima altres dones i no homes) és una dona com qualsevol altra. Monique Wittig (1935-2003), però, una de les més grans inspiradores dels feminismes lesbians, va causar un xoc a l’audiència d’una conferència que donava a principis dels vuitanta quan la va concloure dient: “Les lesbianes no són dones”.

Wittig observa que l’heterosexualitat significa molt més que una orientació sexual entre altres possibles, ja que és a la base de tot tipus de relacions socials, i no només sexuals, entre homes i dones, així com dels discursos científics i teòrics. Les dones sempre han estat definides en relació amb el seu oposat, els homes. A més, l’escriptora d’origen francès assenyala que només són considerats diferents els éssers inferiors : un home mai no és diferent, és sempre la dona qui assumeix aquesta diferència estigmatizant.

És per això que Wittig defineix la lesbiana com aquella dona que se sostreu d’aquest motlle estructural, i que per tant no entra en aquest joc binari. Això no vol dir, però, que l’escriptora limiti el lesbianisme a una posició política de la qual el cos i el desig quedarien exclosos, ans al contrari: la seva obra literària canta de manera poètica i alhora molt explícita els cossos i els amors entre dones.




Visca la diferència!
Luce Irigaray

Aquesta pensadora nascuda a Bèlgica l’any 1930 estaria d’acord amb Monique Wittig que la diferència ha estat sempre carregada d’un valor inferioritzant. L’element diferent és sempre inferior al model, com una mala còpia de l’original. La seva estratègia és, però, ben diferent i fins i tot oposada a la de Wittig: Irigaray pensa que cal revalorar la “diferència sexual”. Per aconseguir-ho, rellegeix la filosofia clàssica fins a arribar a la psicoanàlisi, a fi de mostrar que la immensa majoria de pensadors al llarg de la història han silenciat la feminitat, i amb ella tota una sèrie de percepcions i valors que són propis de les dones i que, per això, s’han considerat inferiors als “masculins”.

El “pensament de la diferència sexual” inspirat, entre d’altres, en Irigaray, sosté que cal revelar i, alhora, reforçar una “genealogia femenina” basada en el que la italiana Luisa Muraro (1940) anomena “l’ordre simbòlic de la mare”. Aquesta versió del feminisme proposa, així, una “política de les dones”, una nova manera de relacionar-se entre dones i entre persones que no està basada en la dominació del més fort sobre el més feble, sinó que comprèn relacions més complexes i asimètriques que la d’igualtat.




La mare terra
Vandana Shiva

Un dels valors que més sovint s’ha atribuït a la feminitat és la seva profunda connexió amb la naturalesa; aquesta connexió s’ha explicat a través de la maternitat: les dones són mares i, per tant, estan més a prop de la “mare terra” en la seva funció nodridora i reproductora de vida. Això ha servit, naturalment, per apartar les dones, tant si eren mares com si no, de l’espai públic i d’àmbits com la feina remunerada, el geni artístic o filosòfic, o del món de la ciència, per exemple.

En un planeta que sembla apropar-se de manera inexorable a la catàstrofe mediambiental, però, algunes ecofeministes com la filòsofa i física Vandana Shiva (1952), que va néixer i viu a l’Índia, propugnen una manera femenina i feminista de viure a la Terra i de la terra sense esgotar-ne els recursos. Sabem que això hauria de passar per un consum molt més moderat d’aigua (Shiva és una activista pel dret de tothom a l’aigua i contra el malbaratament d’aquest bé imprescindible) i de productes d’origen animal.

Algunes ecofeministes com l’estatunidenca Carol Adams (1951) porten més lluny aquesta idea, tot lligant la dieta carnívora amb valors relacionats amb la virilitat o la masculinitat. Així, Adams relaciona el “tractament ètic” que segons ella mereixen els animals amb el feminisme, tot denunciant la diferència essencial que solem establir entre la vida dels animals humans i la vida (i, sobretot, la mort) dels altres animals.





Feministes de tots colors
Bell Hooks

La desigualtat per motius de gènere no pot pensar-se de manera abstracta i desconnectada d’altres desigualtats: les dones que volen ser “iguals que els homes”, en el sentit de tenir les mateixes oportunitats i avantatges, obliden que no tots els homes hi tenen el mateix accés. Ells també pateixen profundes desigualtats degudes a la seva pertinença a una classe social, a una raça (tot i que l’antropologia i la genètica actuals desmenteixin la seva existència, la raça encara perviu com a categoria discriminatòria), a una comunitat cultural o, senzillament, a estils de vida fora de les normes.

L’obra de Bell Hooks (nascuda el 1952, descendent d’esclaus afroamericans), que escriu sempre el seu nom en minúscules, caracteritza molt bé com s’intersequen tots aquests factors. Però Hooks no es limita a denunciar la “interseccionalitat” dels factors de dominació, sinó que insisteix en les aportacions positives d’individus i grups usualment considerats exteriors al feminisme, com per exemple les dones del Tercer Món, que solem veure únicament com a víctimes del sexisme i de la pobresa; les persones anomenades indígenes, que sovint encara transmeten un llegat cultural que tendim a menysprear, i també els homes en general, sense els quals, creu Hooks, cap transformació seria possible. Al nostre país, les feministes gitanes són un exemple d’aquesta vitalitat i varietat del pensament i dels moviments feministes “descolonials”.



Islam i feminisme són compatibles
Fatima Mernissi

El menyspreu occidental cap a altres cultures d’arrels no judeocristianes, així com la necessitat de trobar un culpable de tots els mals (que des de la caiguda de les Torres Bessones l’any 2001 és, sens dubte, el terrorisme islàmic), fa que la majoria consideri que l’islam és una religió misògina, a més de violenta, i que, per tant, ser musulmana i feminista és incompatible.

La marroquina Fatima Mernissi (1940-2015) sosté que l’Alcorà no és la font de la desigualtat entre homes i dones que també existeix en la cultura musulmana, sinó que més aviat intenta pal·liar-la. Però, amb un humor molt agut, desmunta altres prejudicis i imatges que Occident ha fabricat de les dones orientals, com per exemple la de l’harem. L’harem com a espai tancat on viuen bellíssimes odalisques mig nues que només esperen que el sultà les visiti és una fantasia d’homes occidentals. En canvi, Mernissi parla de “l’harem de la talla 38”, que subjecta la gran majoria de dones occidentals (i també els homes, però amb menys intensitat) a uns patrons físics que corresponen a poquíssimes persones reals. Aquesta cursa de la seducció física en què tantes dones se senten obligades a participar les desvia molt més que el vel, segons Mernissi, d’altres fites.





Ni homes ni dones sinó tot el contrari
Paul B. Preciado

Aquest filòsof nascut a Burgos l’any 1970 coincideix amb Mernissi a subratllar, utilitzant altres termes, que el poder sotmet els cossos a una “disciplina” estricta, no només imposant-los una talla, sinó una sèrie de formes, de capacitats i de funcions. Això s’aconsegueix a través d’una gran varietat de discursos que ens condicionen, des del discurs mèdic i científic fins al de la moda o el publicitari.

Preciado porta a l’extrem la desnaturalització del sexe i del gènere, obrint el ventall de possibilitats més enllà de la parella dona-home, femení-masculí i homosexual-heterosexual. Ja no es tracta, com als anys seixanta o setanta, d’alliberar el cos i la sexualitat, sinó de problematitzar les identitats individuals i col·lectives que es desprenen del cos i la sexualitat, tot valorant com a possibilitats enriquidores i antinormatives allò que havia quedat tradicionalment relegat als marges o a l’exterior, tot allò estrany, torçat, el que es coneix amb el terme anglès queer.


El feminismo como Revolución del pensamiento





Si la historia de la filosofía y de la ciencia, así como la del arte y la literatura, tal como nos era narrada, no incluía prácticamente ninguna mujer (a pesar que siempre han estado presentes en estos ámbitos), en el siglo XX han sido numerosas las que han destacado por sus aportaciones en todo tipo de campos del saber y la creación. Las “epistemologías feministas” (entendidas como nuevas maneras de conocer el mundo) han contribuido decisivamente a cambiar la realidad, así como la manera de percibirla y explicarla, a menudo poniendo en duda aquello que parecía natural e inmutable. Se me ha propuesto el ejercicio de elegir una decena de pensadoras feministas entre las más influyentes hoy día en nuestro entorno; mujeres que plantean nuevas maneras de pensar el mundo, nuevos paradigmas, cambios radicales en la base de los problemas y no sólo reformas de un sistema que parece que se está agotando. Esta selección conlleva la asunción de la subjetividad de quien la hace, ya que es imposible que sea representativa de toda la riqueza del pensamiento feminista. Y también implica una trampa: qué entendemos por influencia, ya que está condicionada por la lengua y la geografía.

Propuestas incluso enfrentadas

Así, de las nueve personas elegidas (ocho mujeres y un hombre), la gran mayoría son estadounidenses o europeas, y escriben en inglés o en francés. Pese al forzoso efecto de homogenización que conlleva esta reducción, todas las voces mencionadas reflejan propuestas teóricas y políticas diferentes, e incluso opuestas. Esta diversidad muestra que el feminismo teórico ya no puede decirse en singular, sino siempre en plural, y que sus intereses son múltiples y variados, coinciden y se cruzan, alimentándose mutuamente con otras formas de pensar y de combatir las desigualdades y aquello que las causa, al mismo tiempo que son su efecto: el sexismo, el racismo, el especismo, la homofobia y la transfobia, el menosprecio y la falsa compasión hacia las personas pobres, discapacitadas o, simplemente, extranjeras. Estas desigualdades afectan tanto a hombres como a mujeres, aunque a menudo de manera diferente; es preciso, entonces, reconocer también que el feminismo no es una “cuestión de mujeres” sino que afecta a todos, especialmente a las personas que desean contribuir a cambiar el mundo. Tan incompatible con el feminismo es acomodarse al estado del mundo como no tener esperanza de cambiarlo.

Ser mujer no es natural
Judith Butler

Es de sentido común creer que ser mujer o ser hombre es la cosa más natural del mundo, ya que responde a la biología o a la genética: nacemos niño o niña, y esto nos conduce, de adultos, a ser un hombre o ser una mujer, es decir, de género masculino o de género femenino. Sin embargo, Judith Butler (1956) nos muestra que el género es un proceso que nunca termina: hace falta una actuación constante a lo largo de la vida para adaptarse (o separarse) de los modelos de feminidad y masculinidad imperantes, que funcionan como normas sociales. Es sólo gracias a la repetición de gestos, actitudes y reacciones, y a la adhesión a apariencias físicas y determinados valores, que encajamos en un patrón o en otro, en un esfuerzo constante que puede ser consciente o, más a menudo, inconsciente. De aquí viene la noción, tal vez la más conocida de la obra de Butler, de “performatividad” del género: como en el teatro, el género “se actúa” (perform en inglés); no es una identidad fija que nos ha sido dada.

Esta idea parece dar una gran libertad a los individuos que no se conforman con las restricciones que impone cada uno de los modelos, pero Butler insiste sobre todo en las vidas “invivibles” de aquellas personas que no encajan en la norma, por motivos de sexo, orientación sexual o raza, entre otros, unas vidas tan precarias que ni siquiera merecen ser lloradas, como por ejemplo las de los primeros enfermos de sida en los años ochenta, o las víctimas de las guerras antiterroristas. Ante estas profundas desigualdades, Butler preconiza una “política de las alianzas” que moviliza tanto las ideas como los cuerpos.

Las mujeres también ríen
Hélène Cixous

Esta escritora francesa nacida en Argelia en 1937 ha hecho una contribución muy personal a los feminismos, ya que se expresa en una lengua literaria y no en el discurso filosófico habitual. Sus primeros escritos de los años setenta son manifiestos poéticos, pero no por ello menos eficaces y que, lejos de cualquier victimismo (por eso, en Cixous las mujeres ríen y no sólo lloran), afirman con fuerza el poder creador de las mujeres en todos los ámbitos: el arte, la escritura, el pensamiento, pero también la política, en el sentido de imaginar otras maneras de convivir con las diferencias.

Cixous no aboga, por tanto, sólo por la igualdad (en el sentido de que todos los seres humanos se reúnen de manera esencial) sino más bien por la diferencia, pero no sólo la que supuestamente existe entre mujeres y hombres, sino por toda suerte de diferencias que hay entre los seres que pueblan la Tierra. Ahora bien, nos advierte que respetar las diferencias comienza por admitir que también están dentro de nosotros, que no poseemos una identidad coherente, sino que toda persona está atravesada por contradicciones y paradojas, que nuestra identidad es un conjunto que comprende múltiples combinaciones de mujer y hombre, pero también, a veces, de gato o de pájaro…


La ciencia no dice la “verdad”
Donna J. Haraway

Tratándose de una bióloga, la crítica de la ciencia que hace esta pensadora adquiere todavía más peso. Durante su investigación inicial como primatóloga, Donna J. Haraway (1944) se dio cuenta que el discurso científico, especialmente en ciencias de la vida, no se limita a descubrir aquello que la naturaleza oculta, sino que construye una imagen de lo que es natural mediante una interpretación forzosamente sesgada de los datos empíricos. La subjetividad del científico (o de la científica) interviene no sólo en la interpretación sino también en la recogida de datos; la objetividad neutra no existe ni siquiera en el mundo de la ciencia.

Por esto tenemos que hablar siempre de “saberes situados”, una contribución fundamental que la epistemología feminista ha hecho a la ciencia. Haraway también se ha interesado mucho por cuestionar las fronteras que hasta hace poco creíamos bien estables entre los seres humanos y las máquinas, por una parte, y las personas y los animales, por otra. Hoy día, la inteligencia artificial, las nuevas tecnologías aplicadas a las prótesis, pero también las manipulaciones genéticas que permiten cada vez más trasplantes de órganos animales a cuerpos humanos, confirman lo que Haraway ya dijo a finales de los años ochenta en su célebre Manifiesto cyborg: “Todos somos quimeras”, híbridos de elementos humanos, no humanos y artificiales.

La lesbiana no es una mujer
Monique Wittig

En vista de las discriminaciones y violencias que las lesbianas han sufrido y aún sufren en numerosas sociedades actuales, parece natural defender que una lesbiana (definida como una mujer que desea y ama a otras mujeres y no a hombres) es una mujer como cualquier otra. No obstante, Monique Wittig (1935-2003), una de las más grandes inspiradoras de los feminismos lesbianos, causó un shock en la audiencia de una conferencia que dio a principios de los ochenta cuando la terminó diciendo: “Las lesbianas no son mujeres.”

Wittig observa que la heterosexualidad significa mucho más que una orientación sexual entre otras posibles, ya que está a la base de todo tipo de relaciones sociales, y no sólo sexuales, entre hombres y mujeres, así como de los discursos científicos y teóricos. Las mujeres siempre han sido definidas en relación con su opuesto, los hombres. Además, la escritora de origen francés señala que sólo son considerados diferentes los seres inferiores: un hombre no es diferente, siempre es la mujer quien asume esta diferencia estigmatizante.

Es por esto que Wittig define a la lesbiana como aquella mujer que se sustrae de este molde estructural, y que por tanto no entra en este juego binario. Esto no quiere decir, sin embargo, que la escritora limite el lesbianismo a una posición política de la cual el cuerpo y el deseo quedarían excluidos, al contrario: su obra literaria canta de manera poética y a la vez muy explícita los cuerpos y los amores entre mujeres.

¡Viva la diferencia!
Luce Irigaray

Esta pensadora nacida en Bélgica el año 1930 estaría de acuerdo con Monique Wittig en que la diferencia siempre ha estado cargada de un valor inferiorizante. El elemento diferente es siempre inferior al modelo, como una mala copia del original. Su estrategia es, sin embargo, bien diferente e incluso opuesta a la de Wittig: Irigaray piensa que hay que revalorar la “diferencia sexual”. Para conseguirlo, relee la filosofía clásica hasta llegar al psicoanálisis, a fin de mostrar que la inmensa mayoría de pensadores a lo largo de la historia han silenciado la feminidad, y con ella toda una serie de percepciones y valores que son propios de las mujeres y que, por ello, se han considerado inferiores a los “masculinos”.

El “pensamiento de la diferencia sexual” inspirado, entre otras, en Irigaray, sostiene que es preciso revelar y, a la vez, reforzar una “genealogía femenina” basada en lo que la italiana Luisa Muraro (1940) llama “el orden simbólico de la madre”. Esta versión del feminismo propone, así, una “política de las mujeres”, una nueva manera de relacionarse entre mujeres y entre personas que no está basada en la dominación del más fuerte sobre el más débil, sino que comprende relaciones más complejas y asimétricas que la de igualdad.

La madre tierra
Vandana Shiva

Uno de los valores que más a menudo se ha atribuido a la feminidad es su profunda conexión con la naturaleza; esta conexión se ha explicado a través de la maternidad: las mujeres son madres y, por tanto, están más cerca de la “madre tierra” en su función nutricia y reproductora de vida. Esto ha servido, naturalmente, para apartar a las mujeres, tanto si eran madres como si no, del espacio público y de ámbitos como el trabajo remunerado, el genio artístico o filosófico, o del mundo de la ciencia, por ejemplo.

Sin embargo, en un planeta que parece acercarse de manera inexorable a la castástrofe medioambiental, algunas ecofeministas como la filósofa y física Vandana Shiva (1952), que nació y vive en la India, propugnan una manera femenina y feminista de vivir en la Tierra y de la tierra sin agotar sus recursos. Sabemos que esto tendría que pasar por un consumo mucho más moderado del agua (Shiva es una activista por el derecho de todos al agua y contra el despilfarro de este bien imprescindible) y de productos de origen animal.

Algunas ecofeministas como la estadounidense Carol Adams (1951) llevan más lejos esta idea, ligando la dieta carnívora con valores relacionados con la virilidad o la masculinidad. Así, Adams relaciona el “tratamiento ético” que según ella merecen los animales con el feminismo, denunciando la diferencia esencial que solemos establecer entre la vida de los animales humanos y la vida (y, sobre todo, la muerte) de los otros animales.

Feministas de todos los colores
Bell Hooks

La desigualdad por motivos de género no puede pensarse de manera abstracta y desconectada de otras desigualdades: las mujeres que quieren ser “iguales que los hombres”, en el sentido de tener las mismas oportunidades y ventajas, olvidan que no todos los hombres tienen el mismo acceso. Ellos también sufren profundas desigualdades debidas a su pertenencia a una clase social, a una raza (pese a que la antropología y la genética actuales desmienten su existencia, la raza aún pervive como categoría discriminatoria), a una comunidad cultural o, secillamente, a estilos de vida fuera de las normas.

La obra de Bell Hooks (nacida en 1952, descendiente de esclavos afroamericanos), que escribe siempre su nombre en minúsculas, caracteriza muy bien cómo se intersecan todos estos factores. Pero Hooks no se limita a denunciar la “interseccionalidad” de los factores de dominación, sino que insiste en las aportaciones positivas de individuos y grupos usualmente considerados exteriores al feminismo, como por ejemplo las mujeres del Tercer Mundo, que solemos ver únicamente como víctimas del sexismo y de la pobreza; las personas llamadas indígenas, que a menudo aún transmiten un legado cultural que tendemos a menospreciar, y también los hombres en general, sin los cuales, cree Hooks, ninguna transformación sería posible. En nuestro país, las feministas gitanas son un ejemplo de esta vitalidad y variedad del pensamiento y de los movimientos feministas “descoloniales”.


Islam y feminismo son compatibles
Fátima Mernissi

El menosprecio occidental hacia otras culturas de raíces no judeocristianas, así como la necesidad de encontrar un culpable de todos los males (que desde la caída de las Torres Gemelas el año 2001 es, sin duda, el terrorismo islámico), hace que la mayoría considere que el islam es una religión misógina, además de violenta, y que, por tanto, ser musulmana y feminista es incompatible.

La marroquina Fátima Mernissi (1940-2015) sostiene que el Corán no es la fuente de la desigualdad entre hombres y mujeres que también existe en la cultura musulmana, sino que más bien intenta paliarla. Sin embargo, con un humor muy agudo, desmonta otros prejuicios e imágenes que Occidente ha fabricado de las mujeres orientales, como por ejemplo la del harem. El harem como espacio cerrado donde viven bellísimas odaliscas medio desnudas que sólo esperan que el sultán las visite es una fantasía de hombres occidentales. En cambio, Mernissi habla del “harem de la talla 38”, que sujeta a la gran mayoría de mujeres occidentales (y también a los hombres, pero con menor intensidad) a unos patrones físicos que corresponden a poquísimas personas reales. Esta carrera de la seducción física en que tantas mujeres se sienten obligadas a participar las desvía mucho más que el velo, según Mernissi, de otras metas.

Ni hombres ni mujeres sino todo lo contrario
Paul B. Preciado

Este filósofo nacido en Burgos el año 1970 coincide con Mernissi en subrayar, utilizando otros términos, que el poder somete los cuerpos a una “disciplina” estricta, no sólo imponiéndoles una talla, sino una serie de formas, de capacidades y de funciones. Esto se consigue a través de una gran variedad de discursos que nos condicionan, desde el discurso médico y científico hasta el de la moda o el publicitario.

Preciado lleva al extremo la desnaturalización del sexo y del género, abriendo el abanico de posibilidades más allá de la pareja mujer-hombre, femenino-masculino y homosexual-heterosexual. Ya no se trata, como en los años sesenta o setenta, de liberar el cuerpo y la sexualidad, sino de problematizar las identidades individuales y colectivas que se desprenden del cuerpo y la sexualidad, valorando como posibilidades enriquecedoras y antinormativas aquello que había quedado tradicionalmente relegado a los márgenes o al exterior, todo lo extraño, torcido, lo que se conoce con el término inglés queer.

ALBRICIA Y ALBEDRÍO La aventura de la consciencia en Elsa Morante, poeta   A la memoria incalculable de cada niño muerto en las guerra...